La paraula esport és copiada del terme anglès sport, i prové del llatí, del terme deportare, que significa transportar o traslladar-se. El verb deportar va prendre el significat de “distreure’s” i, per tant, deport passà a significar “recreació”, paraula utilitzada per alguns autors per a referir-se a passar una estona agradable amb companyia d’altra gent, sense necessitat de competir.
Pel que fa a mot “esport”, utilitzada pels normands després de la conquesta d’Anglaterra, que la gastaven per fer referencia al “divertiment, diversió, recreació”, produint-se una afèresi en el terme, passant a sport. I des d’aleshores se’n començà a utilitzar per a designar activitats físiques i recreatives a l’aire lliure amb caràcter competitiu.
ESPORT es defineix com “joc, competició o activitat que requereix un esforç físic i habilitat, que es practica d’acord amb unes normes establertes, per plaer o com a ocupació”. De manera més general, esport es qualsevol tipus d’activitat física que es realitza de forma voluntària i amb un caràcter no utilitari, per mantenir la salut o simplement per plaer, que destaca per tindre una reglamentació, estar institucionalitzada i ser un caràcter competitiu.
No s’ha de confondre el significat d’esport amb:
- Joc: que és una acció o activitat caracteritzada per l’objectiu bàsic de divertir-se i gaudir dels participants.
- Activitat física: que és el conjunt d’accions motors d’un organisme, i es qualsevol moviment corporal produït pels músculs esquelètics que provoca un consum energètic per damunt del nivell basal del metabolisme.
- Educació física: es aquella educació integral de la persona mitjançant el moviment i forma part del programa de l’ensenyament obligatori.
L’evolució del concepte esport, anat variant al llarg dels anys. Antigament, determinades pràctiques que tenien com a base l’exercici físic eren associades a l’esport actual. En molts pobles primitius, l’exercici físic tenia caràcter ritual de transmissió de trets culturals més importants, com els jocs a l’antiga Grècia, destinats a fomentar el panhel·lenisme, i on expressaven la seua filosofia mitjançant l’estètica del cos humà.
En canvi, a Roma els exercicis físics eren entrenaments per a la guerra, amb característiques sagnants i violentes.
En l’Edat baixa i mitjana, la noblesa practicà exercicis amb una aplicació militar, com l’esgrima o equitació, mentre que les classes més populars practicaven jocs, amb una pilota rudimentària, i amb la finalitat d’esbarjo i entreteniment. Encara que, també es resolien qüestions entre poblacions, de forma violenta.
Caballo lucha caballos medieval By Pxhere
https://pxhere.com/es/photo/1113176
Creative Commons CCO
L’esport, tal com es coneix, naix amb la societat industrial, a l’Anglaterra. Amb la introducció del sentit competitiu en els jocs físics i d’un interès a reglamentar-los per tal d’unificar la seua pràctica en tots els territoris.
Entre la seua tipologia es troben modalitats més nombroses, on el repartiment arreu del món i la pràctica no són equitatives.
Hi ha esports més globalitzats (futbol, atletisme...) i d’altres més territorials (criquet, hockey...).
També hi ha diverses classificacions, entre les més habituals es troben:
- Segons la inclusió en el programa dels Jocs Olímpics i Paralímpics, en esports d’estiu o esports d’hivern.
- Segons el nombre de participants en l’activitat, esports individuals, d’oposició o lluita i col·lectius o d’equip.
- Segons l’espai de pràctica, de camp gran, camp menut, de pista, aquàtics, nàutics, aeris i de muntanya.
https://pixabay.com/en/olympia-rio-2016-sport-1542700/
Cretaive Commons CCO
En l’àmbit acadèmic la classificació de Parlebas (1989), és una de les més utilitzades, on destaca la interacció o no de companys (C), la interacció o no de adversaris (A) i la incertesa o no en el medi (I). D’aquestes tres variables van sorgir huit categories.
Actualment, l’esport s’organitza d’acord amb un sistema de cooperació entre els sectors públic i privat, ambdós amb estructures jeràrquiques i centralitzades. Al sector privat es poden distingir dos nivells: un, el dels Jocs Olímpics i Paralímpics, amb un òrgan permanent, el COI, que té a càrrec seu el moviment olímpic i l’organització periòdica dels Jocs; que delega la seva autoritat en les federacions internacionals per al control dels esports respectius; a escala estatal existeixen comitès olímpics que fan la selecció d’esportistes que han de participar en els Jocs i es responsabilitzen de llur participació. L’altre nivell és el format per les federacions internacionals, que codifiquen la disciplina esportiva que representen, organitzen competicions internacionals i estableixen les característiques dels rècords, llur control i homologació i de les quals depenen les federacions de cada estat. Respecte al sector públic, cada país té una organització pròpia, integrada en l’estructura de l’aparell administratiu estatal. Tot aquest complex entramat ha anat configurant un extens àmbit normatiu, que inclou organismes administratius i lleis ordinàries juntament amb d’altres sorgides d’institucions específicament esportives.
Giménez, A. (1998). Los juegos de predominio táctico: una propuesta eficaz para la enseñanza de los deportes de invasión. Buenos Aires: Revista digital www. efdeportes. com. Ano, 3.
No hay comentarios:
Publicar un comentario