JOCS PARADOXALS

Què són els Jocs Paradoxals?

Un joc paradoxal es aquell que qualsevol persona pot intervindré com a company i al mateix temps com a adversari segons Parlebas (1981). En l’àmbit esportiu, es podem trobar amb diferents esports que son paradòjics com el ciclisme, el cross, l’esquí... També podem trobar-ne als jocs tradicionals, el talla fils, els 4 cantons...

En aquests jocs hi hauran una sèrie de pactes, aliances que serviran per a guanyar i al mateix temps hi haurà desconfiança entre els que participen ja que mai es sabrà si el pacte es complirà.

Els jocs paradoxals es poden classificar depenent la xarxa de comunicació en jocs exclusius o jocs ambivalents.

Els jocs exclusius serien jocs en que en tot moment saben qui son els nostres companys, així com qui son els nostres adversaris. Dins d’aquests jocs també es poden dividir en:

• Estable: en aquest tipus de joc, no hi ha cap possibilitat de cooperar en cap jugador de l’equip contrari, els jugadors sempre pertanyen al mateix equip.

• Inestable: en aquests jocs, estan clarament definides les relacions de col·laboració i oposició per la pertinença  a un equip o al desenvolupament d’un rol. Aquests jocs, a la vegada, poden dividir-se en:

- Permutants: per exemple, en el joc de pillar, el que té el rol de perseguidor, quan toca a algun perseguit, canvia el rol amb ell.

- Convergents: amb el mateix exemple que abans, si el perseguidor toca a un perseguit, este passa a ser perseguidor en companyia del que l’ha tocat.

- Fluctuants: aquest tipus permet que, amb alguna acció o amb algun element, salvar-te de ser pillat. Per exemple, en el joc de pillar, quan fas "Stop", et quedes quiet i no pots ser agafat. En la "pilota salvadora”, que si tens el baló a les mans no pots ser agafat.

Per altra banda, els jocs ambivalents són en els que qualsevol jugador pot assumir el rol de company o adversari al mateix temps, aquests jocs també es poden nombrar jocs paradoxals. Ací també hi ha dos tipus:

• Estable: en aquest tipus de joc, el tret d’estabilitat obliga a pertànyer al mateix equip durant tot el joc, però l’ambivalència planteja la possibilitat de cooperar en jugadors de l’equip contrari, permetent les relacions de solidaritat i rivalitat.

• Inestable: aquests jocs impliquen que tots els jugadors poden mantenir relacions d’oposició i col·laboració i, a més a més, poden canviar de una jugada a l’altra, el rol o la pertinença a un equip.

En quant a la seua classificació:

Es classifiquen en simètrics o asimètrics.

- Els jocs simètrics serien aquells en que el nombre de participants no varia al llarg de la partida.

- Els asimètrics si que pot variar el nombre de jugadors per equip.

La tàctica

En els jocs paradoxals, s'intenta trencar el dualisme que hi ha en molts jocs afegint un tercer equip, que dificulta més el joc i obliga a pensar encara més per a poder obtenir l'objectiu que es vol complir i per tant de pensar en totes les possibles estratègies que pugen haver-hi i així aconseguir aquell èxit que es vol. 

En aquests jocs, podem observar que no sols desenvolupem les capacitats motrius de les persones, sinó que també desenvolupem les capacitats mentals obligant-los a aquelles persones que juguen, a pensar de quina manera podríem aconseguir el nostre objectiu. De tal manera, açò ens comporta a un pas més per a aconseguir gaudir en la pràctica dels jocs ja que jugar sense pensar, ens pot portar a ser més avorrit que si juguem i en el mateix joc intentem elaborar estratègies que pugen sorprendre als altres i poder aconseguir l'objectiu.

Les principals diferències entre el joc paradoxal i dual són:

En el joc dual es basen en l'enfrontament de persones o grups, en els que només hi ha dos rols. En el joc dual amb la introducció d'un tercer grup o equip, aconseguim que un tercer equip trenca la concepció dual, perquè en tota triada, es dóna una cooperació entre oponents de caràcter paradoxal, és a dir, s’estableixen pactes entre equips per a aconseguir l'objectiu de forma reeixida, desenvolupant les capacitats mentals i obligant a pensar als participants.

El joc paradoxal com hem definit anteriorment és aquell que cada persona pot ser company i adversari, s’estableixen uns pactes entre les persones per a aconseguir un objectiu, però mai se sap si l'altre complirà eixe pacte perquè tots volen guanyar i açò generarà desconfiança entre els participants perquè en definitiva ni enfronten a equips i persones com en els duals i triades, es podria dir que tots van contra tots encara que s’estableix algun tipus d'acord entre els participants.

Un clar exemple podria ser una carrera de ciclisme, on dos participants poden fer-se relleus perquè així ho han acordat, però un veu que a l'altre està cansat i realitza una estirada per a deixar-ho enrere.

La importància dels jocs paradoxals en l’educació

L’educació dels xiquets és un procés paradoxal (saber obeir), el pas de la desobediència a l'obediència. Encara que pugui resultar paradoxal aprendre a obeir l'autoritat dels adults en la infància és requisit imprescindible per a aconseguir la nostra pròpia autonomia moral. Obeint a altres aprenem a obeir-nos a nosaltres mateixos i controlar la nostra pròpia vida. contínuament estem posant límits als nostres fills, pareix que els anem llevant llibertat, i ells probablement així ho senten, però en el fons els estem donant autonomia, ajudant a fer que posen el seu propi motor en marxa.

Cap xiquet s'habituaria a dutxar-se diàriament o a llavar-se les dents després de cada menjar si els adults que li acompanyen no li forcen una vegada i una altra a fer-ho. Eixe “forçar” la seua naturalesa infantil, tractant que incorpori hàbits higiènics en la seua vida, a la llarga li va a proporcionar major llibertat d'elecció. D'adult només el que ha aprés i interioritzat eixos hàbits podrà decidir si els manté o no. Normalment, no solen abandonar-se perquè prompte es comprèn que a qui de veritat beneficien és a un mateix, ja que ens fan més lliures. La salut ens fa més lliures que la malaltia. Esta lògica podem aplicar-la a tots els bons hàbits com: la lectura, l'estudi, l'exercici físic... (González, J. D.).

Dit açò, cal donar importància als jocs, perquè amb la practica també s’aprèn i els jocs són molt bons transmissors dels valors, ja que qualsevol persona mostra una especial motivació pel joc. Amb predisposició quasi instintiva, facilitada quan les circumstàncies de l’entorn són favorables i quan la persona mostra una actitud juvenil.

Per què són important els jocs paradoxals?

Una persona exerceix una influencia ordenada i voluntària sobre altra, amb la intenció de formar als xiquets. Així, el sistema escolar es la forma en la que la societat transmet i conserva la seua existència col·lectiva entre generacions futures. 

Per això, es important en l’educació els jocs paradoxals ja que aquest tipus de joc, pot inculcar en els xiquets valors com la solidaritat, la igualtat, el companyerisme i la psicologia, posar-se en la ment dels altres.

En aquests jocs es donen moltes situacions que es poden aplicar en la vida real i aquestes, es poden aprofitar per a ensenyar als xiquets com podrien actuar més correctament.

Per exemple es dona el cas que no hi ha mi dèbils ni forts, en els jocs paradoxals es tendeix a la igualtat entre uns i altres  perquè al haver canvis de rols contínuament mai guanya el mateix sempre ja que la sensació de incertesa fa que no sàpigues que va a passar, si es van a aliar en tu, si t’enganyen... Aquesta sensació d’incertesa, de no saber el que pot passar és la clau dels jocs paradoxal, la principal característica que el diferencia dels altres jocs.

I es que açò pot passar a la vida real,  algú en qui confies després t’enganya, i et traeix. Totes estes situacions es poden veure clarament als jocs paradoxals, contínuament hi ha pactes, traïcions... que tu pots aplicar a la vida real i a ensenyar aquests valors als xiquets.

En els jocs paradoxals prima la intel·ligència pràctica del subjecte perquè en tot moment està present la presa de decisions, ja que es el mateix subjecte el que decideix el rol que representarà en el joc, i que pot canviar-ho en qualsevol moment.

Per tant en aquests jocs, no sols esta present la característica física, sinó que el principal tret es l’estratègia, on es farà pensar al xiquet/a abans d’actuar. Gràcies a açò, els nens desenvolupen la ment, una gran qualitat que deuen treballar en molta atenció en les etapes escolars i aquells alumnes amb menys capacitat física, tenen les mateixes possibilitats d’arribar a l’objectiu establert, proporcionant un element integrador, inclusiu i motivant per a tots els alumnes.

Altra característica de gran importància es el continu canvi de rol, on unes vegades eres company de un, i poc després passes a ser adversari del mateix participant. Es creen aliances que poden trencar-se en qualsevol moment del joc, en funció de l’estratègia que s’elegeix, es ací on apareix la intel·ligència pràctica de la que em parlat abans.

També pots aprofitar els jocs per a les estratègies. Per exemple, en les estratègies polítiques, quan dos partits minoritaris fan una coalició per a fer front a un partit majoritari, més fort. Açò, fa que els joves comproven que els dèbils alguna vegada també poden ser forts, i que lluiten pel seu futur amb més ganes. Però també saber que en un moment donat aquest pacte es trenqui per la traïció d’algun partit. Per tant, es important l’ensenyament dels jocs paradoxals perquè tenen similituds en la vida real.

Working Together Teamwork Puzzle Concept By Lumaxart

https://bit.ly/2LZHwgI

CC-BY-SA-2.0

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Parlebas (1981). Clasificaciones generales y específicas de los juegos deportivos.

González, J. D. (2013). Ética de la competición deportiva: Valores y contravalores del deporte competitivo= Ethics in Sport Competition: Values and Negative Values in Competitive Sports. Materiales para la Historia del Deporte, (11), 89-115.