- Fluctuants:
aquest tipus permet que, amb alguna acció o amb algun element, salvar-te de ser
pillat. Per exemple, en el joc de pillar, quan fas "Stop", et quedes quiet i no
pots ser agafat. En la "pilota salvadora”, que si tens el baló a les mans no
pots ser agafat.
Per
altra banda, els jocs ambivalents són en els que qualsevol jugador pot assumir
el rol de company o adversari al mateix temps, aquests jocs també es poden
nombrar jocs paradoxals. Ací també hi ha dos tipus:
- Estable:
en aquest tipus de joc, el tret d’estabilitat obliga a pertànyer al mateix
equip durant tot el joc, però l’ambivalència planteja la possibilitat de
cooperar en jugadors de l’equip contrari, permetent les relacions de
solidaritat i rivalitat.
- Inestable:
aquests jocs impliquen que tots els jugadors poden mantenir relacions d’oposició
i col·laboració i, a més a més, poden canviar de una jugada a l’altra, el rol o
la pertinença a un equip.
En quant a la seua classificació:
Es
classifiquen en simètrics o asimètrics.
- Els
jocs simètrics serien aquells en que el nombre de participants no varia al
llarg de la partida.
- Els
asimètrics si que pot variar el nombre de jugadors per equip.
La tàctica
En
els jocs paradoxals, s'intenta trencar el dualisme que hi ha en molts jocs
afegint un tercer equip, que dificulta més el joc i obliga a pensar encara més
per a poder obtenir l'objectiu que es vol complir i per tant de pensar en totes
les possibles estratègies que pugen haver-hi i així aconseguir aquell èxit que
es vol.
En aquests jocs, podem observar que no sols desenvolupem les capacitats
motrius de les persones, sinó que també desenvolupem les capacitats mentals
obligant-los a aquelles persones que juguen, a pensar de quina manera podríem
aconseguir el nostre objectiu. De tal manera, açò ens comporta a un pas més per
a aconseguir gaudir en la pràctica dels jocs ja que jugar sense pensar, ens pot
portar a ser més avorrit que si juguem i en el mateix joc intentem elaborar
estratègies que pugen sorprendre als altres i poder aconseguir l'objectiu.
Les principals diferències entre el joc
paradoxal i dual són:
En
el joc dual es basen en l'enfrontament de persones o grups, en els que només hi
ha dos rols. En el joc dual amb la introducció d'un tercer grup o equip,
aconseguim que un tercer equip trenca la concepció dual, perquè en tota triada,
es dóna una cooperació entre oponents de caràcter paradoxal, és a dir, s’estableixen
pactes entre equips per a aconseguir l'objectiu de forma reeixida, desenvolupant les capacitats mentals i obligant a pensar als participants.
El joc paradoxal com hem definit anteriorment és aquell que cada persona pot
ser company i adversari, s’estableixen uns pactes entre les persones per a
aconseguir un objectiu, però mai se sap si l'altre complirà eixe pacte perquè
tots volen guanyar i açò generarà desconfiança entre els participants perquè en
definitiva ni enfronten a equips i persones com en els duals i triades, es
podria dir que tots van contra tots encara que s’estableix algun tipus d'acord
entre els participants.
Un clar exemple podria ser una carrera de ciclisme, on dos
participants poden fer-se relleus perquè així ho han acordat, però un veu que a
l'altre està cansat i realitza una estirada per a deixar-ho enrere.
La importància dels jocs paradoxals en
l’educació
L’educació
dels xiquets és un procés paradoxal (saber obeir), el pas de la
desobediència a l'obediència. Encara que pugui resultar paradoxal aprendre a
obeir l'autoritat dels adults en la infància és requisit imprescindible per a
aconseguir la nostra pròpia autonomia moral. Obeint a altres aprenem a
obeir-nos a nosaltres mateixos i controlar la nostra pròpia vida. contínuament estem posant límits als nostres fills, pareix
que els anem llevant llibertat, i ells probablement així ho senten, però en el
fons els estem donant autonomia, ajudant a fer que posen el seu propi
motor en marxa.
Cap xiquet s'habituaria a dutxar-se diàriament o a llavar-se
les dents després de cada menjar si els adults que li acompanyen no li forcen
una vegada i una altra a fer-ho. Eixe “forçar” la seua naturalesa infantil,
tractant que incorpori hàbits higiènics en la seua vida, a la llarga li va a
proporcionar major llibertat d'elecció. D'adult només el que ha aprés i
interioritzat eixos hàbits podrà decidir si els manté o no. Normalment, no solen
abandonar-se perquè prompte es comprèn que a qui de veritat beneficien és a un
mateix, ja que ens fan més lliures. La salut ens fa més lliures que la malaltia.
Esta lògica podem aplicar-la a tots els bons hàbits com: la lectura, l'estudi, l'exercici físic... (González, J. D.).
Dit
açò, cal donar importància als jocs, perquè amb la practica també s’aprèn i els jocs són molt bons transmissors dels valors, ja que qualsevol persona
mostra una especial motivació pel joc. Amb predisposició quasi instintiva,
facilitada quan les circumstàncies de l’entorn són favorables i quan la persona
mostra una actitud juvenil.
Per què són important els jocs
paradoxals?
Una
persona exerceix una influencia ordenada i voluntària sobre altra, amb la
intenció de formar als xiquets. Així, el sistema escolar es la forma en la que la societat transmet i conserva la seua existència col·lectiva entre generacions futures.
Per això, es important en l’educació els jocs paradoxals
ja que aquest tipus de joc, pot inculcar en els xiquets valors com la
solidaritat, la igualtat, el companyerisme i la psicologia, posar-se en la
ment dels altres.
En
aquests jocs es donen moltes situacions que es poden aplicar en la vida real i
aquestes, es poden aprofitar per a ensenyar als xiquets com podrien actuar més
correctament.
Per exemple es dona el cas que no hi ha mi dèbils ni forts, en
els jocs paradoxals es tendeix a la igualtat entre uns i altres perquè al haver canvis de rols contínuament
mai guanya el mateix sempre ja que la sensació de incertesa fa que no sàpigues
que va a passar, si es van a aliar en tu, si t’enganyen... Aquesta sensació
d’incertesa, de no saber el que pot passar és la clau dels jocs paradoxal, la principal característica que el diferencia dels altres jocs.
I es que açò
pot passar a la vida real, algú en qui confies després t’enganya, i et traeix.
Totes estes situacions es poden veure clarament als jocs paradoxals, contínuament
hi ha pactes, traïcions... que tu pots aplicar a la vida real i a ensenyar
aquests valors als xiquets.
En
els jocs paradoxals prima la intel·ligència pràctica del subjecte perquè en tot
moment està present la presa de decisions, ja que es el mateix subjecte el que
decideix el rol que representarà en el joc, i que pot canviar-ho en qualsevol
moment.
Per tant en aquests jocs, no sols esta present la característica
física, sinó que el principal tret es l’estratègia, on es farà pensar al
xiquet/a abans d’actuar. Gràcies a açò, els nens desenvolupen la ment, una gran
qualitat que deuen treballar en molta atenció en les etapes escolars i aquells
alumnes amb menys capacitat física, tenen les mateixes possibilitats d’arribar
a l’objectiu establert, proporcionant un element integrador, inclusiu i motivant
per a tots els alumnes.
Altra
característica de gran importància es el continu canvi de rol, on unes vegades
eres company de un, i poc després passes a ser adversari del mateix
participant. Es creen aliances que poden trencar-se en qualsevol moment del
joc, en funció de l’estratègia que s’elegeix, es ací on apareix la
intel·ligència pràctica de la que em parlat abans.
També
pots aprofitar els jocs per a les estratègies. Per exemple, en les estratègies
polítiques, quan dos partits minoritaris fan una coalició per a fer front a un
partit majoritari, més fort. Açò, fa que els joves comproven que els dèbils
alguna vegada també poden ser forts, i que lluiten pel seu futur amb més ganes.
Però també saber que en un moment donat aquest pacte es trenqui per la traïció
d’algun partit. Per tant, es important l’ensenyament dels jocs paradoxals
perquè tenen similituds en la vida real.
Working Together Teamwork Puzzle Concept By Lumaxart
https://bit.ly/2LZHwgI
CC-BY-SA-2.0
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Parlebas (1981). Clasificaciones generales y
específicas de los juegos deportivos.
González, J. D. (2013). Ética de la competición
deportiva: Valores y contravalores del deporte competitivo= Ethics in Sport
Competition: Values and Negative Values in Competitive Sports. Materiales para la Historia
del Deporte, (11), 89-115.
